Regular el preu de l’habitatge i el lloguer és constitucional

No sé si a tots ens passa una mica el mateix, però quan intento analitzar una situació econòmica, trobo dades per sostenir qualsevol opinió ideològica. Ara mateix no recordo qui va dir allò de que les ciències socials i humanístiques tenen més d'art que de ciència. Almenys en la meva àrea, el dret, us asseguro que és cert, i, en l'economia gairebé m'atreviria a dir el mateix. Partint doncs, que sobreabunden les dades en la qüestió de salaris, atur, del preu de l'habitatge i del dels lloguers, anem a circumscriure'ns principalment als que aporta un organisme públic independent com el Banc d'Espanya. Segons aquests: 

- Entre 2008 i 2016 les caigudes d'ingressos entre els joves són d'un:

• 15% entre els 20 a 24 anys. 

• 9% entre els 25 i 29 anys 

- L'atur juvenil, el març d'aquest any, és d'un 33'7% dels joves. 

- L'atur de llarga durada en el primer trimestre de 2019 és de 6'8%, aproximadament 1'2 milions de persones. 

- A això cal sumar que, segons Gestha, el 47% dels treballadors cobra menys de 1000 euros al mes. 

Si aquestes dades es posen en relació amb el fet que el preu mitjà del lloguer a casa nostra és de 1.212 euros, aconseguint records a Madrid, de 1.958 euros, a Barcelona, de 1.764 euros, i a les Illes Balears, amb una mitjana, de 1.481 euros, resulta més que versemblant que l'accés a l'habitatge propi, en aquest país, especialment pels joves sigui un desafiament impossible.

Sembla existir una mena de tabú per parlar seriosament, això és, més enllà de l'eslògan electoral, de regular els preus del lloguer o d'intervenir la transmissió de propietat immobiliària urbana. Sovint s'objecta que això afectaria al dret de la propietat, que, efectivament, és un dret constitucional (art. 33 CE), que encara que no forma part dels DDFF, sí que és vinculant pel legislador (art. 53 CE). En altres paraules, es diu, com vinc sentint molt últimament, que seria inconstitucional. 

Els meus coneixements no són suficients per concretar els termes tècnics d'una hipotètica regulació econòmica del preu de l'habitatge i el lloguer que fos beneficiosa per a l'interès general. No obstant això, sí que m'agradaria assenyalar que hi ha marge per a habilitar una solució, en forma de llei, perfectament ajustada a la constitució. De fet, actualment, ja hi ha un exemple en vigor d'aquest tipus de regulacions. Es tracta de la Llei 8/1975, de 12 de març, de zones i instal·lacions d'interès per a la defensa nacional que, des de la seva entrada en vigor, ha imposat limitacions a la propietat privada en diversos àmbits quan aquesta es topa amb les instal·lacions de Defensa i les Forces Armades. A més, aquesta norma i el seu reglament, aprovat pel RD 689/1978, han tingut una aplicació especialment intensa a Ceuta i Melilla, considerada al costat d'altres territoris tan diversos com, les illes, Cartagena, Galícia, la Frontera Pirinenca o l'estret de Gibraltar, "zones d'accés restringit a la propietat per part d'estrangers", els qui en el cas concret de Ceuta i Melilla, no poden concentrar més del 5% de la propietat (art. 32 del Reglament). Si bé, en principi corresponia al Ministeri de Defensa donar l'autorització per transferir propietat immobiliària a ambdues places, la veritat és que, a partir del 1998, la redacció de la DF 2ª va traspassar aquesta competència al Consell de Ministres, qui a més va veure les seves facultats de control incrementades, en establir-se:

"L'exigència d'autorització del Consell de Ministres en tots els casos de transmissió o gravamen de la propietat de béns immobles, qualsevol que sigui la nacionalitat de l'adquirent" 

Encara que coincideixo amb el Catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Sevilla, Dr. Cerdeira Bravo de Mansilla, en què, malgrat que ningú l'hagi declarat encara, aquestes normes estan parcialment viciades de l'anomenada inconstitucionalitat sobrevinguda -per l'entrada en vigor de la constitució de 1978- en establir una diferència no justificada entre estrangers i nacionals, per tant contrària al principi d'igualtat (art. 14 CE), voldria que l'arbre no ens impedís veure el bosc. L'any 1998, difícilment, es podia pensar en necessitats defensives, almenys no com a primera motivació, per mantenir i ampliar control governamental del mercat immobiliari a Ceuta i Melilla. Quina millor prova cal d'això que la competència passés del Ministeri de Defensa al Consell de Ministres que concita molts altres interessos, a banda de la defensa? O que ja l'autorització governamental fos exigible a tots al marge de la nacionalitat de venedor i comprador? Doncs, per aportar una dada més, en un exercici d'habitual mala praxi legislativa, la modificació legal es va introduir atropelladament en la Llei 37/1998, de Pressupostos Generals de l'Estat de 1998 i no pas en una norma exclusiva vinculada a la seguretat nacional o similars. 

No podem donar una resposta segura a què hi tenia el govern de llavors, però tot sembla apuntar a que va existir un temor que a dues ciutats amb una situació tan particular com Ceuta i Melilla i amb tan elevats índexs d'atur i pobresa, es donés una concentració massiva d'habitatges en unes poques mans, amb la consegüent especulació immobiliària. 

En el nostre model constitucional i els del nostre entorn hi ha sempre una tensió entre la llibertat i les obligacions socials del ciutadà. Com resolgui cadascú quin principi ha de prevaldre i fins a quin punt, és una qüestió política que pertany a la llibertat i pluralisme ideològic essencials per la democràcia. Ara bé, de la mateixa manera que ni la llibertat ni un mínim de deures de solidaritat social es poden suprimir completament, no és menys cert que, ex lege, cap d'ells domina totalment a l'altre. Quan col·ludeixen, els poders públics tenen marge per prioritzar un o l'altre gradualment, sense poder eliminar, però, a cap d'ells plenament. Així doncs, si la seguretat nacional permet, legítimament, limitar el lliure exercici del dret a la propietat, també és legítim i hi ha marge constitucional per aprovar una llei que atengui les necessitats d'habitatge en aquelles àrees metropolitanes i insulars en què es dóna una impossibilitat objectiva d'accés a l'habitatge per a amples estrats socials, sovint acompanyada d'altres efectes adversos, com la manca de cirurgians en Eivissa, de la qual van parlar fa poc diversos mitjans de comunicació, causa, precisament, per les dificultats d'aquests per pagar-se un habitatge. Això sí, aquesta proposta política fora bo que fos reflexiva, realista i sobretot degudament planificada a fi que els eslògans populistes no acabin erosionant encara més l'ànim dels que pateixen les majors penúries econòmiques, amb el pes d'una nova decepció.