L’abordatge dels delictes d’odi i les discriminacions a Barcelona: Estudi sobre el concepte, l’atenció i l’experiència de les persones víctimes

Principals conclusions

1. El concepte “delictes d’odi” presenta problemes i limitacions que dificulten l’abordatge. Únicament queden recollides al Codi Penal en l’àmbit estatal. D’aquesta manera, i en aquest àmbit, les conductes discriminatòries no tipificades com a delicte no són sancionades, fet que deixa en situació de vulnerabilitat a grups i col·lectius discriminats i pot provocar una desprotecció dels grups i col•lectius vulnerabilitzats. 

2. El debat sobre els límits entre el discurs d’odi i la llibertat d’expressió genera controvèrsia. La manca d’una única definició i la voluntat de no restringir un dret fonamental, limiten la capacitat d’interpretar els discursos discriminatoris com a discursos d’odi.

3. La funció més important que desenvolupen les entitats d’atenció a les persones i col·lectius és la de proporcionar un espai de seguretat. Per a moltes de les persones víctimes representen l’únic espai on poden verbalitzar la seva experiència sense ser qüestionades. Establir aquest vincle de confiança és fonamental per a poder fer un bon acompanyament i engegar altres accions de protecció i garantia dels seus drets.

4. La normalització de la violència repercuteix negativament en la detecció dels delictes d’odi. A més, els col•lectius han interioritzat l’estigma que se’ls atribueix socialment, normalitzant les situacions de discriminació.

5. Les entitats fan de pont entre la situació de la persona i els seus drets. Posen en coneixement de les persones ateses els drets fonamentals que tenen - o que haurien de tenir - garantits. Les entitats ajuden a desnormalitzar les discriminacions.

6. La desconfiança vers els cossos policials repercuteix en la falta de denúncies. Motivada tant per experiències negatives prèvies, en les quals  les persones víctimes han rebut una resposta insatisfactòria o atenció inadequada.

7. Les principals necessitats de les entitats per abordar els delictes d’odi són la falta d’eines de detecció i de processos de derivació. La demanda que es fa és una millora en la detecció que impliqui a tots els agents involucrats, a més de facilitar i clarificar la derivació.

8. L´abordatge dels delictes d’odi per part de les entitats es basa en xarxes informals i vincles personals. Encara que aquest engranatge dona resposta en l’àmbit informal, es considera que seria recomanable la redacció d’un protocol que estableixi vincles formals entre entitats i institucions.

9. La denúncia representa un “cost” molt elevat: risc personal, revictimització, descrèdit i desprotecció.

10. La denúncia no repara danys morals. Aconseguir reequilibrar la percepció de la persona discriminada en tant que persona i com a membre d’un col•lectiu, com a igual a la resta, és una tasca que una denúncia ,ara per ara, no pot fer.

11. Un debat obert: lleis específiques per a col•lectius o una llei integral? La llei es podria acompanyar d’actuacions intersectorials en l’àmbit de la prevenció i la sensibilització, incloent campanyes i polítiques socials.

12. Hi ha desconeixement social de les agressions per motius d’odi. Falta sensibilització i educació. Aquesta sensibilització s’ha de fer efectiva en tots els àmbits i en totes les institucions socials.