Llums i ombres de la Declaració Universal dels Drets Humans

Seran moltes les veus que ens parlaran de la crònica d'un fracàs o d'una bella promesa incomplerta; seran moltes les opinions que només se centraran en destacar les violacions i les mancances en matèria de drets humans i llibertats fonamentals a l'àmbit internacional, estatal o local.

És evident que no podem obviar aquestes realitats però també és molt important no negligir el que s'ha aconseguit en aquests setanta anys. Sí, sí, només en els darrers setanta anys… Cal recordar d'on veníem abans de 1948: una Europa, un món, destrossat per culpa de les irresponsabilitats, les matances i les greus violacions comeses durant la segona guerra mundial.

El seu contingut no pot mantenir-se estàtic i s'ha d'adaptar als temps que ens ha tocat viure, buscant noves interpretacions que permetin fer efectiu el principi del respecte a la dignitat humana.

Aquella Declaració, feta pels Estats, va ser un programa d'acció, millorable, però veritable programa d'acció per aturar a aquelles persones i aquells Estats que no creien, com s'estableix en el seu primer article, que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i de consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. Són aquesta llibertat, aquesta igualtat i aquesta fraternitat les aspiracions necessàries per aconseguir que tothom gaudeixi del dret a una vida digna de ser viscuda. Si bé aquestes nocions foren solemnement proclamades el 1948 a l'Assemblea General de les Nacions Unides, el seu contingut no pot mantenir-se estàtic i s'ha d'adaptar als temps que ens ha tocat viure, buscant noves interpretacions que permetin fer efectiu el principi del respecte a la dignitat humana.

Han estat moltes les lluites en els darrers anys que han fet evolucionar les garanties en matèria de drets humans i llibertats fonamentals. En nom de totes aquelles persones que, en situacions adverses, van lluitar de forma incansable, en nom de les generacions que venen darrere nostra, no tenim dret a tirar la tovallola.

Ha estat aquest principi de la dignitat humana el que ha guiat i inspirat la lluita de moltes persones i col·lectius per reivindicar la necessitat de fer efectius els drets humans per tal d'acabar amb les violències (estructurals, directes i culturals), amb les desigualtats extremes i amb les impunitats. Aquest principi ha inspirat la lluites de moltes persones i col·lectius per conquerir drets i llibertats. Conquerir drets i llibertats per a altres generacions -nosaltres- malgrat que ells i elles no els van poder gaudir plenament (llibertat d'expressió, sanitat pública, educació per tothom, drets de participació, drets laborals…). Han estat moltes les lluites en els darrers anys que han fet evolucionar les garanties en matèria de drets humans i llibertats fonamentals. En nom de totes aquelles persones que, en situacions adverses, van lluitar de forma incansable, en nom de les generacions que venen darrere nostra, no tenim dret a tirar la tovallola.

 Allò que s'enuncià a la Declaració Universal dels Drets Humans ens ha de servir com a instrument d'emancipació i de transformació social.

Vivim temps complicats i són evidents els retrocessos en matèria de drets humans i els atacs als principis fonamentals de llibertat, igualtat i fraternitat. Per això, ara més que mai, convé creure que allò que s'enuncià a la Declaració Universal dels Drets Humans ens ha de servir com a instrument d'emancipació i de transformació social. Ens ha de servir per vincular els drets humans a la solució dels problemes globals de la humanitat, que també són problemes locals. Ens ha de servir per fer una crítica constructiva al voltant de la Declaració Universal dels Drets Humans. Una crítica que ens fa veure que queda molt camí per recórrer, alhora que ens adverteix que no podem desconèixer com les lluites socials d'aquests setanta anys han aconseguit fites importants.

Queda molt camí per recórrer, però no podem desconèixer com les lluites socials d'aquests setanta anys han aconseguit fites importants.

Una lliçó que hem de extraure de la Declaració Universal dels Drets Humans és que el seu contingut suposà, en el seu moment, un espai de denúncia sobre les múltiples negacions de les llibertats inherents a les persones. Aquest espai de denúncia l'hem de continuar reivindicant per resistir enfront de les regressions que s'estan produint avui en dia i per eradicar aquelles actituds i pràctiques que pretenen conduir-nos a repetir episodis molt obscurs de la nostra història.

En aquest camí que encara transitem ens cal ampliar els drets i llibertats reconeguts en el seu moment, ens cal completar les interpretacions d'aquells drets i llibertats tenint en compte les necessitats del segle XXI i ens cal apropar aquestes realitats a col·lectius que han estat sistemàticament ignorats en matèria de drets humans. Aquestes lluites, que s'han de liderar des de la societat civil amb l'objectiu d'incorporar una visió feminista i mestissa en matèria de drets humans, tenen un referent: els Drets Humans Emergents.