L’IDHC s’oposa a dissociar l’accés a l’aigua del sanejament en la configuració internacional d’aquest dret humà

L'Institut de Drets Humans de Catalunya ha enviat al govern espanyol unes observacions en què s'oposa a la configuració internacional del dret humà a l'aigua i al sanejament en dos drets, per una banda el dret a l'aigua i, d'altra, el dret al sanejament. "Aquests dos components són indivisibles i interdependents. Per exemple, no és possible entendre l'accés a l'aigua potable sense garantir el servei de sanejament adequat" explica la Lidia Serrano, experta en aigua de l'IDHC.

Aquestes observacions són una reacció a les negociacions que s'estan produint en l'Assemblea General de les Nacions Unides, on el govern espanyol i el govern alemany, impulsors d'aquest dret, han presentat una resolució en què es recull la separació del dret a l'aigua del dret al sanejament, qüestió a la qual s'oposa l'IDHC.

Quan en 2010, l'Assemblea General va proclamar el dret humà a l'aigua potable i al sanejament com un dret humà essencial per al ple gaudi de la vida i de tots els drets humans, es va iniciar un procés internacional de codificació on la base jurídica era un únic dret. El fet de que els serveis de sanejament siguin la gran assignatura pendent en la gestió de l'aigua ha provocat que es vulgui regular un dret individual al respecte i diferenciat per centrar els esforços en aquest sentit. Per la Lidia Serrano "no es tracta d'una qüestió normativa, sinó de prioritats polítiques i del pressupost insuficient assignat a les polítiques públiques de sanejament". I afegeix "abordar l'aprovació d'aquestes polítiques des d'una perspectiva de desenvolupament sostenible és bàsic per a la protecció de les condicions socials, mediambientals i econòmiques necessàries per a l'exercici del dret humà a l'aigua i al sanejament i per a la seva gestió integrada".

Perquè es pugui exercir aquest o qualsevol altre dret ha de ser acceptable, assequible, disponible, de qualitat i per a tothom, sense discriminació. Separar el sanejament del dret a l'aigua no permetria que aquest pogués exercir amb garanties a aquestes dimensions, ja que són moltes les problemàtiques derivades del sanejament que afecten l'accés a l'aigua i, per tant, limitaria la seva protecció. La provisió d'aigua potable i de xarxes de sanejament ha de produir-se i gestionar-se de manera integrada i coordinada. La divisió, per tant, en dos drets, dificultaria aquesta integració i coordinació.

Per l'IDHC, l'aigua i el sanejament són dos elements essencials i indissolubles del dret humà a l'aigua i al sanejament, i en la seva configuració internacional és fonamental una perspectiva del desenvolupament sostenible: "la garantia del dret a l'aigua i al sanejament no segueix ni ha seguir únicament paràmetres de drets humans sinó que es vincula estretament a la protecció mediambiental i al desenvolupament econòmic, ja que els problemes actuals de l'aigua estan especialment relacionats amb la qualitat i la protecció mediambiental. Cal, per tant, aplicar la perspectiva de desenvolupament sostenible per a definir el dret humà a l'aigua i al sanejament com un únic dret que inclogui com a elements constitutius a l'aigua i al sanejament de manera conjunta i com un únic dret".

Observaciones del Institut de Drets Humans de Catalunya – Idhc sobre el Derecho Humano al Agua y al Saneamiento

Des de l'Institut de Drets Humans de Catalunya vam presentar un conjunt d'observacions i consideracions perquè siguin tingudes en compte, especialment pel govern espanyol i el govern alemany, impulsors del dret humà a l'aigua i al sanejament, en les negociacions que s'estan duent a terme en el si de l'Assemblea General de Nacions Unides. En aquesta Assemblea s'ha presentat una Resolució sobre la matèria en la qual se segueix la línia de dissociar el dret humà a l’aigua del dret humà al sanejament[1] i abordar-los com a dos drets diferents, qüestió amb la qual no estem d’acord.

Primer. Recordem que la posició seguida per la Resolució de l'Assemblea General del 2010 Resolució sobre el dret humà a l'aigua i al sanejament és la de reconèixer expressament que el dret a l'aigua potable i al sanejament és un dret humà essencial per al ple gaudi de la vida i de tots els drets humans. I a partir d'aquesta premissa s'ha iniciat un procés de codificació del dret humà a l'aigua i al sanejament i la seva implementació prenent com a base jurídica que es tracta d'un únic dret.

Segon. El sanejament és un component del dret a l'aigua i al sanejament al qual, si es vol, se li pot atorgar preferència en les polítiques públiques i en els pressupostos, així com dotar de serveis especials. Si seguim la definició internacional de sanejament com a "sistema per a la recollida, el transport, el tractament i l'eliminació o la reutilització d'excrements humans i la corresponent promoció de la higiene" i tenim en compte que es "tracta d'una qüestió íntimament lligada a les obligacions de drets humans que tenen els estats respecte a les seves poblacions, en concret, amb la protecció dels drets humans "[2], és difícil considerar-lo de manera separada al dret a l’accés a l’aigua.

El sector de l’aigua i del sanejament es troben en l’esfera de la política pública i això comporta activitats de planificació, d’avaluació, d’organització institucional i de presa de decisions polítiques. A la vegada, això normalment requereix la intersecció entre diferents polítiques que afecten a la gestió de l’aigua i del sanejament, entre altres, la gestió dels recursos hídrics o les polítiques socials i la salut pública. Evidentment aquestes activitats responen a diferents criteris dels prevalents en l’esfera tecnològica, els quals condueixen a abordar el tema de forma sectorial i no des d’una perspectiva holística i integrada, i tot això fa patent una fragmentació de les politiques públiques d’aigua i sanejament. Per això, abordar l’aprovació de d’aquestes polítiques des d’una perspectiva de desenvolupament sostenible és bàsic per a la protecció de les condicions socials, mediambientals i econòmiques necessàries per a l’exercici dels drets humans, en particular, de dret humà a l’aigua i al sanejament i a la seva gestió integrada

Tercer. Des d’una perspectiva de desenvolupament sostenible, que és la que guia l’Agenda de Desenvolupament post-2015 i els recentment aprovats Objectius del Desenvolupament Sostenible, dissociar l’aigua del sanejament és negar la protecció de totes les seves dimensions: acceptabilitat, assequibilitat, disponibilitat, qualitat i participació, així com la protecció dels seus principis bàsics, essencialment el de sostenibilitat. I això és així perquè les situacions que poden influir en la garantia d’aquest dret venen donades en la majoria de casos per alguna problemàtica lligada a la qualitat de l’aigua i són causades per l’excessiva presència d’elements coliformes, és a dir, són degudes a “contaminació fecal”. De fet, la Carta Europea de l’Aigua de 1968, subscrita pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa, assenyala en el principi número 5 “quan l’aigua residual torna al seu curs, ha d’estar de tal forma que impedeixi usos posteriors.

Quart.  La Futura Agenda del Desenvolupament Sostenible resa literalment que “la nova Agenda s’inspira en els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides, incloent el ple respecte del dret internacional. Els seus fonaments són la Declaració Universal de Drets Humans, els tractats internacionals de drets humans,  la Declaració del Mil·lenni i el document final de la Cimera Mundial 2005. Es basa així mateix en altres instruments, com la Declaració sobre el Dret al Desenvolupament reafirmant els resultats de totes les grans conferències i cimeres de les Nacions Unides, que han establert una base sòlida per al desenvolupament sostenible i han ajudat a conformar la nova Agenda, com la Declaració de Riu sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, la Cimera Mundial sobre el Desenvolupament  Sostenible, la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Social, el Programa d’Acció de la Conferència Internacional sobre la Població i el Desenvolupament, la Plataforma d’Acció de Beijing i la Conferència de les Nacions Unides sobre el Desenvolupament Sostenible[3].

Precisament en les Cimeres del Medi Ambient i sobre Desenvolupament Sostenible es reconeix i s’apel·la a la presa de consciència sobre el fet de que els problemes que afligeixen a la naturalesa tenen un caràcter global i, per tant, requereixen una defensa global i no sectorial o compartimentada, tal com fins ara regia en la protecció del medi ambient i de la salut. En aquest sentit, considerar conjuntament l’aigua i el sanejament permet apostar per una gestió integrada de les aigües dolces que tinguin en compte la dimensió social, econòmica i mediambiental. És per tant també una premissa bàsica l’atenció a les circumstàncies com el clima i el territori (condicions sistèmiques), ja que les qüestions relacionades amb la protecció del medi ambient ens serviran per a interpretar el contingut dels drets humans i posar límits a les qüestions relacionades amb el seu ús i gestió.

Cinquè. Aprofundint en el principi de sostenibilitat que es troba en la base del dret humà a l’aigua i al sanejament, és important recordar que per què els serveis siguin sostenibles, han de ser disponibles, accessibles i assequibles per a tothom de forma continua i de forma previsible, sense discriminació. Però a més, la sostenibilitat requereix que l’aigua i el sanejament es proveeixin de forma que es respecti el medi natural i s’asseguri l’equilibri entre les diferents dimensions econòmiques, socials i mediambientals que afecten a la seva gestió. Els serveis han d’estar disponibles per a les generacions presents i futures, i la provisió dels serveis avui en dia no han de comprometre l’habilitat de les generacions futures de realitzar el seu DHAS, així com també el reconeix l’actual Relator especial[4].

En aquesta línia, és important destacar que la garantia al dret a l’aigua i al sanejament no segueix ni ha de seguir únicament paràmetres de drets humans sinó que es vincula estretament a la protecció mediambiental i al desenvolupament econòmic, ja que els problemes actuals de l’aigua estan especialment relacions amb la qualitat i la protecció mediambiental. És necessari, per tant, aplicar la perspectiva de desenvolupament sostenible per definir el dret humà a l’aigua i al sanejament com a únic dret que inclogui els elements constitutius a l’aigua i al sanejament de forma conjunta i com un únic dret.